I
Plácido García-Planas, Noticia del soldado Josep Dardichon, en La Vanguardia, 14/03/2026:
Es interesante recibir hoy una postal de la Primera Guerra Mundial con sensaciones escritas a pluma que nos servirán para la Tercera Guerra Mundial: el futuro será más negro si lo imaginamos de color blanco
La encontré perdida en un rastro y nunca imaginé que me llevaría tan lejos. Era la libreta sentimental y militar de un recluta del ejército francés, Josep Dardichon Fàbregas. Nacido en Barcelona el 12 de junio de 1886, era hijo del francés Émile Dardichon, del textil, y de la catalana Miquela Fàbregas.
Catalán y catalanista, tenía nacionalidad francesa y en Francia debía cumplir el servicio militar. Escribió y garabateó la libreta, en catalán prefabriano y francés, entre 1906 y 1907. “Joseph Dardichon Fabregas. Soldat al Regiment n. 12 Compañia n. 11 a la Ciutadela de Perpiña. (Pirineus Orientals). Fransa”, anotó en la primera página.
Era, siete años antes de 1914, una premonición del suicidio de Europa. En la libreta, el recluta mezcla prácticas de tiro con relatos de amor. Sangrientos cantos de guerra con cuplés picantes. Dibujos del Cu-cut con el número de soldados que Alemania podía sumar en tiempos de guerra. Todo en un mismo cóctel: en un relato de amor apasionado, escribe que ella “se desnuda y se mete en la cama” y la frase roza el dibujo de la trinchera que le enseñan a cavar.
Lo más revelador de esta libreta es el roce entre la pulsión sensual (y sexual) que le sale del cuerpo y la rigurosidad militar que el ejército francés intenta meterle en el mismo cuerpo. Él sólo concibe una forma de morir: por amor a otro cuerpo humano. Y el ejército francés le subraya que la forma más sublime de morir es por amor al cuerpo del Estado: en el campo de batalla.
La libreta contenía una inesperada bala final. Una carta doblada y colocada en la última página, fechada diez años después en Barcelona, el 17 de agosto de 1917. Está firmada por el cónsul de Francia en Catalunya y dirigida a “madame Dardichon”, en Mollet.
“Tengo el honor de hacerle llegar, en pliego separado, un diploma referente al sargento Josep Dardichon del 238 regimiento de Infantería, muerto al servicio y en la defensa de Francia. Le agradecería que devolviera, debidamente firmado, el recibo que le adjuntamos. Reciba, señora, mis saludos más distinguidos”. Así es la guerra: un diploma a cambio de una vida. Pavana [burocrática] para un recluta difunto.
Estiré de su hilo vital en los archivos franceses y averigüé que lo mataron los alemanes –¿o lo mató Europa?– en un coletazo de la ofensiva del Somme.
Narré lo que pude rescatar de su historia en estas páginas, el mismo día en que, cien años atrás, había estallado la Primera Guerra Mundial.
Y ahí quedó la cosa.
Ahora, de repente, doce años después recibo una postal del soldado Dardichon. Está escrita desde la Primera Guerra Mundial y podía estar escrita hoy desde el Donbass o el Pérsico.
La pone en mis manos, amablemente, una descendiente indirecta del soldado, Maria José Surribas, que conserva cuatro fotografías y once postales enviadas desde la Francia en guerra.
En una de ellas –escrita a su cuñado el 15 de abril 1915– me llaman la atención dos párrafos, quince líneas cargadas de optimismo. La postal está ilustrada con cañones franceses de 75 mm, la pieza de artillería más revolucionaria de la Primera Guerra Mundial.
“El otro día los alemanes probaron de atacar nuestras trincheras –explica el soldado Dardichon–, pero nuestros cañones 75 tiraron dentro de las filas enemigas causando una verdadera carnicería, en un campo de 500 metros de ancho había más de 150 muertos!”.
“Los estamos golpeando más fuerte de lo que nadie ha golpeado desde la Segunda Guerra Mundial”, acaba de afirmar Trump de los iraníes.
“¡Tengo la impresión –seguía escribiendo el soldado en la postal de 1915– de que la guerra acabará pronto, dentro de un par de meses! Austria y Hungría pagarán los platos rotos”.
“Esto es una excursión, una excursión corta”, dijo Trump el jueves al definir la Tercera Guerra del Golfo.
Lo más corto en este tipo de excursiones suele ser la vida. Cuando escribió la postal, al soldado Dardichon sólo le quedaban 544 días de existencia. Salió de las trincheras de Vermandovillers con la bayoneta calada el 10 de octubre de 1916. Tenían órdenes de avanzar cinco kilómetros. Y los avanzaron: arrebataron a los alemanes los bosques carbonizados de Chaulnes y Ablaincourt. Pero él, ya con el grado de sargento, cayó avanzando, como cayeron cincuenta de sus soldados.
Cada cien metros hacia ese objetivo le costó a Francia una vida. ¿Cuántas vidas por barril de petróleo nos costará esta guerra?
II
HISTÒRIA DEL SOLDAT JOSEP DARDICHON FÀBREGAS
Plàcid Garcia-Planas
Tenia unes ganes boges de lligar. Acabava de fer vint anys i el van uniformar com a soldat de la República Francesa. S'acabava de comprar una llibreta al Grand Bazar et Nouvelles Galeries de Perpinyà. I, a la ciutadella de la capital del Rosselló, va començar a escriurehi. El que sentia –en direm amor– i el que li ensenyaven a la mili –guerra–. Deu anys després, el 10 d'octubre del 1916, el noi que escrivia va sortir amb la baioneta calada d’una trinxera de Vermandovillers, al front del Somme. No es pot saber quants petons va arribar a fer en aquells deu anys. Només sabem quants quilòmetres havia d’arrabassar als alemanys: cinc. Nascut a Barcelona el 12 de juny del 1886, Josep Dardichon Fàbregas era fill del francès Émile Dardichon tintorer tèxtil, ram de l’aigua– i de la catalana Miquela Fàbregas. Català de cultura i de sentiment, tenia nacionalitat francesa i a França havia de fer el servei militar. Va escriure a la llibreta –en català sense normes i en francès– des del 27 de setembre del 1906 fins a la primavera del 1907.
“Joseph Dardichon Fabregas. Soldat al Regiment n. 12. Compañía n. 11 a la Ciutadela de Perpiña (Pirineus Orientals). Fransa”, va anotar a la primera pàgina. És el quadern d’un ésser tremendament enamoradís. “T’estimo, y tinc por que un altre vingui y te me prengui, y si per desgracia aixó fos, em moriré de pena pues si tu ja no m’estimas, que m’importa la vida”, diu al començament. La resta de la llibreta és una bogeria de poemes apassionats, couplets picants i desbocades narracions d’amor, tot ben barrejat amb les instruccions que l’exèrcit francès li marca i que van acabar amb una carta de gel: la que algú, deu anys després, va col·locar al final de la llibreta.
L’exèrcit li diu, i ell apunta a la llibreta, tot el que el bon soldat francès ha de dur al damunt. Al cos, entre moltes altres coses, la xapa d’identitat, uns calçotets, corbata, mocador, cantimplora, tres cartutxeres, un fusell i un ganivet de baioneta. Al damunt de la motxilla, unes sandàlies de descans, una mica de llenya, una cassola i una llauna de carn en conserva. Dins de la motxilla, també entre un munt de coses, calçotets de recanvi, raspall per a la roba, un altre per a les dents, paquets d’arròs i llenties, una cullera, una llauna de sardines, cinquanta grams de galetes i cinc paquets amb vuit cartutxos de tres bales cadascun. Total, 120 bales.
Carregant bales i galetes, al costat d’altres reclutes de la Catalunya francesa –Soler, Batlle, Marty, Bonnet... – l’exèrcit el fa caminar 208 quilòmetres de Perpinyà a Larzac passant per Narbona i Besiers. Ja al camp de Larzac, l’ensenyen a llegir el cel. I ell dibuixa l’estrella polar, “que ens mostra constantment la dirección del Nord”. En El nord. El Somme. La trinxera per la qual un dia sortiria amb la baioneta calada. L’estrella polar... “Em sentia com un home dret en un planeta sobtadament arrencat de la seva òrbita", va escriure David Lloyd George dels dies en què va esclatar la Primera Guerra Mundial. “Diuen que l’amor es cec –escriu el recluta a la llibreta–, pero jo crech que no, pues estic ben convensut que l’amor es una de las cosas que fa mes obrir l’ull. L’amor no nomes no es cec, sino que tambe es molt xerraire.” L’exèrcit francès li explica que el món és gran, i el el dibuixa entre dos oceans glacials. I que Europa té imperis: e l en traça les fronteres. L’exèrcit l’ensenya a cavar trinxeres davant l’enemic, i el va dibuixant la trinxera entre els paràgrafs d’una delirant narració, Martir d'amor!...
“L’escena te lloch en lo poble de X... situat als peus de la bella montanya camaril de la Patrona de la Patria estimada”, comença la història... “se despulla i se fica al llit”, diu la frase que a la llibreta passa just per sota de la trinxera. L’exèrcit francès li fa dibuixar una trinxera i per una trinxera, deu anys després, sortirà amb la baioneta calada per enfonsar-la en la carn dels alemanys. L’exèrcit també li explica com són els enemics. “Els alemanys estan àvids d’prendre”, apunta a la llibreta. I li fan escriure la lletra de La Marsellesa i li ensenyen com cantar-la: “A les armes, Que la ciutadans, formeu els batallons. Marxeu! Marxeu! sang impura amari els nostres solcs.” L’exèrcit francès li indica el nombre de soldats que l’enemic és capaç de mobilitzar: Alemanya, 2.500.000 en temps de guerra. El mateix nombre que França. De sobte, a la llibreta, entre el nombre de soldats que és capaç de llançar contra tu l'enemic, el recluta Dardichon escriu la lletra de L’emigrant, poema de la pàtria (sense exèrcit) que e l sent meu cor, cuan de tu més dins: “Dolça Catalunya, patria del s’allunya d’anyorança se mort”.
Legalment francès i resident a Espanya, l’embolic de pàtries era considerable al seu cor: el 1905, un any abans de fer el servei militar, va ajudar a pagar una multa governativa de Tralla. 125 pessetes al setmanari catalanista La L'exèrcit francès també li ensenya, i e l cal·ligrafia aplicadament a la llibreta, cants de guerra que aplanarien el camí cap a les trinxeres del Somme. Com la Cançó de la partida: “Del nord al migdia, la trompeta de guerra. Ha sonat l’hora del combat. Terribles enemics de França, reis ebris de sang i orgull, el poble sobirà s’avança. Tirans!, baixeu al taüt. La República ens crida, sapiguem vèncer o sapiguem morir. La República ens crida. Un francès ha de viure per ella, per ella un francès ha de morir”. Dels manuals d'entrenament militar previs a la Primera Guerra Mundial –com ha estudiat Pompeu Casanovas– els més violents no eren els alemanys, obsessionats per l’ordre del conjunt. Eren els francesos, que intentaven imposar una jerarquia interna fèrria i una disciplina individual que no s’aturava amb el càstig físic. El màxim enemic de l’oficial francès no és l’adversari exterior, sinó el de sota, el soldat de tropa, que pot posar en perill les operacions perquè es rebel·la i no encaixa en el disseny de campanya (durant la Guerra Mundial, França va afusellar gairebé mil propis soldats). Entre enceses proclames per Primera dels seus tancar l'enemic en taüts, el recluta Dardichon dibuixa el pagès amb barretina, lligaire i morrut, de la revista Cu-cut, assaltada un any abans pels militars (espanyols). I dibuixa el seu enemic: Lerroux.
També apunta les qualificacions que els oficials li posen al tot, en final de la instrucció militar. Queda el primer en servei en campanya, en aptitud de comandament i en tir. Entre tret i tret, més couplets a la llibreta: “Coneixia totes les famílies, tots els (il·legible), totes les xafarderies. El nom de les dones infidels i el nombre dels seus amants. Coneixia les pitjors relacions, els marits contents i cornuts. Coneixia les noies decents i les que ja no ho eren”. I, cal·ligrafiats amb amor, més cants per esbudellar-se: “Amb la veu dels canons d’alarma, França crida als seus fills. Defensem-la, soldats, com es defensa una mare. Morir per la Pàtria. Morir per la Pàtria. És la sort més bonica, la més digna d'enveja.” Una enveja tremenda, efectivament. Una dècada després, algú va col·locar, dins de la llibreta, una carta datada a Barcelona el 17 d’agost del 1917. És una carta escrita pel cònsol general de França a Catalunya i dirigida a “madame Dardichon” –la seva dona? la seva mare?– amb domicili al número 11 del carrer Balmes de Mollet del Vallès. “Tinc l'honor de fer-li arribar, en plec separat, un diploma referent al sergent Josep Dardichon del 238 regiment d’Infanteria, mort en servei i en la defensa de França . Li agrairia que tornés, degudament firmat, el rebut que li més adjuntem. Rebi, senyora, les meves salutacions distingides”.
Així és la guerra a Europa: un diploma a canvi d’una vida. Pavana per a un recluta difunt. El van matar els alemanys o el va matar Europa?– el 10 d'octubre del 1916, en una cuada de l’ofensiva del Somme. Va sortir de les trinxeres de Vermandovillers amb la baioneta calada. Tenien ordres d’avançar cinc quilòmetres. I els van avançar: van arrabassar als alemanys els boscos de Chaulnes i Ablaincourt (o el que en quedava). Però Josep Dardichon Fàbregas, ja amb el grau de sergent, va caure avançant amb cinquanta dels seus soldats: cada cent metres li va costar a França una vida. ¿Quants dels soldats alemanys en què havia d’enfonsar la baioneta tenien, com ell, més sensualitat que pàtria al cos? “Senyors, atacarem demà. En mataran tots els de la primera onada. També els de la segona. I els de la tercera. Uns quants homes de la quarta aconseguiran el seu objectiu. La cinquena onada guanyarà la posició. Gràcies, senyors”, va declarar el general de l’Estat Major Charles Mangin al front de Verdun. És com una cançó de bressol fúnebre. Com la cançó de bressol que el recluta Dardichon, entre couplets gairebé pornos, havia escrit a la seva llibreta d’instrucció: “Angel de la Son desplega las alas, torna al cel que el meu fill ja calla. Torna al cel, Angel de la Guarda, que el fill del meu cor ja el guarda un altre angel”.